|
Serra s'ubica en ple cor de la Serra Calderona, i en el centre d'un estratègic eix natural que servix de comunicació entre la vall del Palancia, al Nord, i la Plana de València, al Sud. Al llarg de la història, este corredor i port de muntanya ha sigut camí de pas habitual per a transeünts, viatjants, correus i fins a exèrcits, a través de les diferents cultures que històricament s'han anat succeint en les terres valencianes. Una mostra de la importància d'este corredor natural la constituïxen les restes de les diferents fortificacions medievals que ho jalonen i encara s'alcen majestuoses: el Castell de Serra, la Torre del Senyor i les torretes o talaies de Ria, del Calvari i de Satarenya; totes elles d'època andalusí, construïdes cap al segle IX i utilitzades activament durant la resta del domini islàmic i de la posterior etapa mudèjar. Les fonts documentals informen de la presa del Castell de Serra, per tropes cristianes diverses vegades (fins a tres vegades en el segle XIII i una més en el XIV).
Primers pobladors
Els primers antecedents sobre la presència humana en el terme municipal de Serra es remunten a èpoques prehistòriques, havent-se identificat més d'una dotzena de jaciments distribuïts per tot el terme municipal (Xarxant, Tóixima, Salt de Ria, les Eretes, Satarenya, Papallona, etc.). Les restes trobades, principalment utensilis de sílex, ceràmiques negres fetes a mà i restes òssies, han sigut atribuïts en algun cas a època Neolítica (així s'ha referit en la Cova Soterranya, per exemple), però segons pareix, la majoria d'ells corresponen a la cultura del Bronze valencià, tractant-se principalment de jaciments de superfície. La dispersió i abundància d'estos permet posar en relleu un alt grau d'ocupació humana durant este període cultural.
Serra íbera y romana
Com escrivia el nostre primer cronista, El senyor Ambrosio Cebrián i Santos (1863-1933) a principis del segle XX, estant Serra situada entre importants poblacions iberes i romanes, com Edeta-Lauro (Llíria), Saguntum-Arse (Sagunt) o Segóbriga (Segorbe), era natural que també fóra conegut i estiguera poblat el territori de Serra per ibers i per romans. I efectivament, així ho posen de manifest les diverses restes arqueològiques reportades en el nostre terme municipal. Se sap del menys l'existència de tres emplaçaments o poblats ibers: el d'Alcalà, el de Ria i el de Portaceli. A més s'han citat altres restes probablement coetanis, com els del Sierro. A època romana s'han atribuït restes pertanyents a diferents viles, així com l'assentament de Ria, ja poblat anteriorment pels ibers.
|
|
Serra musulmana, domini andalusí
L'origen de l'actual població de Serra podria remuntar-se als primers segles de l'ocupació àrab-berber d'estos territoris valencians que van formar part de l'àmbit denominat Sarq-al-Aldalus. En tot cas, pareix obvi que tant Ria com Serra, cap al segle IX ja eren poblacions consolidades, quan es va desenvolupar el sistema defensiu i de vigilància format pel Castell de Serra i les diferents torres i talaies que en la seua majoria encara perduren. El rei moro Yahía Al-Quadir, destronat del regne de Toledo pels castellans, va ser ajudat per estos en la seua pretensió d'ocupar el tron del regne de València. Per eixe motiu, l'any 1086 es va establir en el Castel de Serra, junt amb les tropes del seu aliat, el castellà Álvar Fáñez, parent del Cid. En Serra li van ser entregades a Yahia les claus de la ciutat de València, que va arribar a governar, encara que va ser prompte destronat pels seus opositors. Pocs anys més tard, el Cid va arrabassar novament la ciutat de València als musulmans, posseint-la com a Senyoriu oferit a la corona castellana. El propi Cid va prendre també Serra (Axaraf) i la va tindre sotmesa, cobrant-li tributs durant els anys que va durar el seu senyoriu valencià. De les dades que arreplega el Llibre del Repartiment, s'inferix que fins al segle XIII, del districte musulmà del Castell de Serra (o Axerra) van dependre tant la vila de Serra (murallada, i jalonada per la Torre del Senyor), com les alqueries de Ria, Armell, Náquera, Lullén i potser alguna altra. No obstant, després de la conquista i fundació del regne cristià de València, pel rei Jaume I, Náquera seria donada a Gil d'Atrosillo i Lullén (vall de Portaceli) al cavaller Gil de Rada. Mentrestant, el castell i la vila de Serra, amb les seues altres alqueries (Ria i Armell), i amb els seus forns i molins, serien entregats a Gauterio Romà.
|
Serra mudèjar, davall el domini cristià
Com Gauterio de Roma no va arribar a prendre possessió de Serra, el rei Jaume I va revocar la seua donació quan en 1240 la va atorgar novament, ara a favor de Beltrán de Bellpuig, que també va ser Senyor del Castell i vila de Torres Torres. Posteriorment es va separar este domini compartit, i Serra va ser baronia de Rodrigo Martínez de Sant Adrià. D'este va passar, per compra, a la família dels Boil de la Scala, que la van posseir durant quasi un segle, fins que en el primer quart del segle XV va passar, també per compra, als Comtes de Prades (el matrimoni format pels descendents de dos notables branques nobiliàries: Ramón Folch de Cardona i Joana de Prades), els descendents directes (després del qual els Ducs de Montellano) la van conservar fins que van ser abolits els senyorius, en el segle XIX. La vall de Lullén es va convertir, a partir de 1272 en un priorat cartoixà: la Cartoixa de Santa Maria de Porta Coeli, fundada pel Bisbe de València Andreu Albalat, confessor del rei Jaume I. La història de la Baronia de Serra i la del Priorat de Porta Coeli seguixen llavors camins molt diferents, a pesar de la proximitat geogràfica, fins que en 1835, després de la Desamortització de Mendizábal i l'exclaustració dels cartoixans van tornar a unir-se definitivament en un mateix terme municipal.
|
Serra morisca
Fins a l'expulsió dels moriscos, en 1609, els pobladors de Serra, Ria i Armell van ser sempre vassalls musulmans, encara que convertits forçosament al baptisme després de l'etapa de les Germanies. Els senyors de Serra, els Folch de Cardona (convertits a Ducs de Montellano, en el segle XVIII), eren també senyors de Soneja, lloc on habitualment residien, i d'Azuébar. Per això, la història dels tres pobles (Soneja amb Azuébar i Serra amb Ria) va estar estretament lligada, pràcticament des de l'any 1414. Per a repoblar Serra i Ria, que havien quedat totalment despoblades després de l'expulsió dels moriscos, el seu senyor, Josep Folch de Cardona va atorgar a finals del mateix any (el 26 de novembre de 1609) Carta de Població a nous vassalls cristians (20 per a Serra i 10 per a Ria) que amb les seues famílies van iniciar una nova etapa.
Prop de la mitat dels nous colons procedien d'Alcublas i la resta de la ciutat de València i altres pobles pròxims a ella. Amb els anys, Ria va quedar definitivament despoblada, al mateix temps que gran part d'aquells primers colons serien prompte substituïts per altres nous, en poques dècades. D'aquells nous colons descendixen els cognoms i els actuals veïns de Serra: els Domingo, Navarro, Català, Cabo, Rubio, Garay, Ros, Arnal...
|
Serra moderna i contemporània
Durant el segle XVII i els posteriors, es desenvolupa àmpliament la comunitat llauradora de cristians vells, les principals ocupacions econòmiques de la qual se centren, sobretot, en els aprofitaments forestals (carboneig, fusta, llenya i fornilla, espart, etc.) i agrícoles (cereal, vinya, olivera, figues, ametles, cireres i altres fruiters, a més dels cultius d'horta). Però també van ser molt notables en el passat (a vegades fins fa només uns 50 anys) els oficis de cantería (extracció i llaurat de la pedra arenosa o roig), així com l'activitat minera (es van explotar principalment mines de galena i de coure), l'ofici d'aiguaders o el dels nevateros, els fabricants de tonells o els destil·ladors d'aiguardent, entre altres manufactures i produccions.
L'ofici dels aiguaders consistia a transportar les apreciades aigües minerals de les fonts de Serra (principalment de les del Llentiscle, el Verro, la Prunera, l'Ombría... i inclús la de Barraix, en terme d'Estivella) fins a València i altres poblacions de l'Horta, on es venia en cànters, i més tard en garrafes de vidre amb protecció de mimbre. Este comerç ha sigut important en el passat; ja ho cita Cavanilles, en el segle XVIII, i ha perdurat fins fa poques dècades.
|
